dijous, 15 de maig de 2008

Teories lingüístiques i psicològiques

Davant el full en blanc, es disposava a escriure sobre les teories lingüístiques i psicològiques de l’ensenyament de llengües.

Com més rumiava, més li semblava que depenent de les llengües les teories aplicades canviaven bastant. Tot i que els records eren vagues li venien a la ment fragments de classes de català o castellà, d’anglès, de francès. Certament, veia una clara diferència en l’aprenentatge de les llengües “maternes”, com eren el català i el castellà, i de les llengües “estrangeres”, anglès i francès en el seu cas.

No hi havia dubte que pel català i el castellà la teoria lingüística que més havia rebut era la gramàtica tradicional. L’èmfasi sempre es posava en aprendre les regles gramaticals d’ambdues llengües, a fer redaccions per escriure-les correctament, repetir els errors comesos. De vegades, també, l’exercici consistia en identificar els errors per un mateix, tasca que potser s’aproparia més a la gramàtica generativista.

Pel que feia a les classes d’anglès i francès, en canvi, no tenia tan clares les teories, pel que recordava, li semblava que hi havia una barreja de les teories. D’una banda, sí que es donava importància a les regles gramaticals, però des d’un punt de vista més estructuralista. A més, també es dedicava més temps als listenings, a cantar cançons per aprendre diferents paraules de camps semàntics. També s’intentava fer exercicis de diàlegs orientats, tot i que no sempre hi havia la predisposició necessària per part dels companys...i què hi podia fer? Òbivament no tothom sentia la mateixa admiració que ella per les llengües.

Aquestes paraules la van fer pensar més. És lògic que es segueixin teories diferents a l’hora d’ensenyar les llengües maternes i les llengües estrangeres? Creia que sí. Perquè, de fet, amb les llengües maternes l’input es trobava en qualsevol conversa amb la família, amics, mirant la tele, per tant, el que més s’ha d’ensenyar a l’escola és a escriure bé i a usar un llenguatge acadèmic. En canvi, en les llengües estrangeres, no es tenia aquest input, per tant s’havia de facilitar a les classes d’alguna manera.

Les teories psicològiques aplicades en l’ensenyament la portaven més de cap, no podia identificar-les a través dels records. La tasca era difícil. Quan aprens, certament, no te n’adones, no penses en com t’ensenyen, pensava. Era difícil identificar les teories psicològiques després de tants anys, perquè no hi havia prestat atenció a la manera com la tractaven, com li prestaven atenció, com la feien aprendre. Potser la que més s’apropava al tractament que havia rebut era la cognitiva, perquè la metodologia del conductisme li semblava massa tancat i no li recordava a cap exercici anterior.

En conclusió, sentia que havia après molt de les llengües en qualsevol dels casos. Tot i que potser amb la teoria de l’estructuralisme aportava un plus de motivació als alumnes, pels diferents exercicis d’escoltar, parlar, repetir. Ja que no eren exercicis habituals de l’ensenyament del català o del castellà. Malauradament, totes les teories tenen un punt en el qual fallen, per tant, creia que la millor manera d’ensenyar era aplicar diferents teories, mesclar-ne un parell, a fi d’aconseguir transmetre el millor de cadascuna sense entrar en contradiccions.

2 comentaris:

Maria ha dit...

Eis Franci! Et volia escriure fa molts dies, pero com que no tenia gmail, no he pogut. Res, que volia comentarte que m'agrada aquesta manera d'escriure en tercera persona, molt poètica.
Bé, molts records i ens veiem a classe!


Maria

Eva Revilla ha dit...

Hola Francina,

Pel que he pogut llegir a la nostra comunitat de blocaires, sembla que l'opinió majoritària és que la barreja de teories és millor que l'aplicació d'una sola. Igual que tu, a mi em sembla que és més profitós agafar les coses bones de cadascuna.

M'agrada molt la manera com estàs portant el bloc.

Un petó,

Eva