diumenge, 20 d’abril de 2008

L'art de l'ensenyament

Se li havia encomanat una tasca que la posava nerviosa: havia de pensar què n’esperava d’aquesta assignatura que tantes ganes li feia cursar. “L’ensenyament de llengües” va pensar una vegada i una altra, no sabia com explicar el seu interès: “ensenyar, motivar, explicar, divertir”. Aquestes paraules li rondaven pel cap, però no aconseguia organitzar-les. Finalment, s’hi va posar. Aprendre a ensenyar, aquest era el seu objectiu final, aprendre a motivar els alumnes amb mètodes innovadors que els agradessin i alhora els ensenyessin algun aspecte referent a l’ús de la llengua, a l’ortografia, a la cultura, etc. No recordava com havia après ella les llengües. Recordava els professors i alguns exercicis que els feien fer a classe. Per exemple els dictats (i com després d’haver-los corregits s’havien de repetir 20 vegades els errors ortogràfics comesos). Però no recordava com havia adquirit o après aquestes llengües exactament. Sempre li havien apassionat les llengües, i l’aprenentatge el feia amb ganes i interès, però no sabia dir com havia estat aquest aprenentatge. Les classes sempre les havia fet en català, i recordava com havia après a diferenciar molt clarament entre el menorquí que ella parlava i el català estàndard o normatiu que li ensenyaven a l’escola.

També havia après anglès i francès. Les classes d’anglès la posaven nerviosa perquè li semblava que cada any repetien el mateix: present simple, present continuous, past simple, future, irregular verbs, etc. Tenia facilitat per les llengües, de manera que li resultava pesat haver de repetir-ho cada any, tot i que devia ser profitós per la interiorització de les normes ortogràfiques, encara que no ho entengués en aquell precís moment. Trobava a faltar la interacció, sabia llegir i escriure, però no parlar. Això si, la professora li encantava, sempre estava disposada a fer alguna activitat divertida: Simon says, pel·lícules, converses guiades. Tot i això, com que no tots els alumnes tenien el mateix interès, aquestes converses es convertien en una oportunitat per cridar i riure. Traducció? La professora els castigava, no servia de res i no es feia mai més en tot el curs. Les classes de francès eren una broma, amb perdó per l’expressió. L’aprenentatge era lent, el professor no tenia gràcia a l’hora d’explicar, les activitats eren sempre les mateixes i els alumnes estaven una mica descontrolats, no se sabia imposar i van acabar desaprofitant la majoria de les classes.

Per les idees que havien anat sortint al llarg de l’escrit, va deduir que d’alguna manera incloïa dins el mateix sac ensenyament i diversió. No volia ser professora de llengües, perquè li semblava una tasca realment complicada. Temia ser mala professora i no volia que els alumnes paguessin per la seva incapacitat. Per això aquesta assignatura li obria moltes portes: pensava que si entenia el rerefons de les explicacions, de l’autoritat del professor, del respecte que els alumnes li podien tenir, de cada activitat, de cada mètode d’aprenentatge, de cada exercici, podia arribar a entendre l’art d’ensenyar. Qui sap si fins i tot li agradaria i acabaria sent professora.

Ara per ara, l’únic que volia era aprendre, descobrir i despertar el interès per la docència. Això és el que n’esperava d’aquesta assignatura.

2 comentaris:

eLiSa ha dit...

M'ha sorprès moltíssim la forma que tens d'escriure. M'ha sorprés positivament i m'ha fet enganxar-me fins al final del text. Això d'escriure en tercera persona és una bona idea!

Elisa!

Eva Revilla ha dit...

Hola Francina,

M'ha agradat molt com expliques la teva experiència com a aprenent de llengües.

El teu bloc promet molt! Demà me'l continuaré llegint.

Un petó,

Eva